Com pasa el temps....
ja fara un any del meu accident...
es el primer cop que l´anomeno en aquest blog
qui ja hem coneixia , podia asimilar alguns de les meves paraules
pero qui no , potser tant sols ecoltava el meu cor
no se si he estat arrogant
pensant que tenia algo a a dir o a aportar
pero jo volia expresar
i volia mostrar ,
aquesta part de mi que no es sol ensenyar
Hem sento satisfeta, per ho viscut i ho experimentat
ha estat tot una gran oportunitat
Com es sol dir, he tornat a neixer....
se que soc la mateixa....pero d´un altre manera
soc cosncient de la fagilitat de la vida
he apres que una paraula no dita...... se l´emporta l vent
que un peto o una abraçada no feta....se l´emporta el temps
i que un comentari a un blog no escrit......no es pot recuperar
tot es irrepetible
a l´hora que tot es sustituible
el dolor fisic ha passat en gran part
el millor analgesic i medicament
les persones que m´han acopanyat
i que han buscat un forat dins del seu temps
per estar al meu costat
i tots vosaltres , amic anonims ....bloguers....
que tambe m´heu escoltat
les gracies us vull donar
No us penseu que vull dramatitzar
la meva vida no ha estat en perill
pero la meva comprensio d´ella.....si
Per tot aixo un vull agrair
tot el que m´heu ajudat
petons, abraçades .....i les vostres paraules
han estat les meves companyes
Gracies a tots.....!!!!!!
no he estat sola en cap moment
i se que soc afortunada......per haver tingut l´accident !!!!!!
Amb humilitat
Lali
