domingo, 15 de febrero de 2009

NUVOL O TERRA...........


Aqui, a dalt del nuvol
tots som iguals......
tots som vapor d´aigua
la nostra esencia pura
pero sabem que en qualsevol moment
ens condensarem i ens transformarem
per fer el nostre cami...
sera en forma de pluja....??
sera com a floc de neu....??
serem calamarsada o pedregada...???
que mes dona, el que si es cert
es que hem de sortir d´on estem
el nuvol
i baixar a la terra....


Cadascu ho fara al seu moment
i en el lloc adient...
tindrem companys de descens
uns seran aigua, altres neu o pedregada..
potser no ens acompanyin tot el cami
uns es vaporitzaran abans
d´altres es transformaran o
arrosegats per el vent canviaran de direccio
pero el desti es el mateix
arribar a la terra.....


A on anirem a parar?
quin lloc ens tocara?
a la mar......
al cim de la muntanya....
al riu....
als conrreus.....
a un parc ple de flors...
a les ciutats......

Cada un hem de disfrutar del nostre desti
sabent que tot es temporal
perque el temps ens vigilara
sabent que ens hem de tornar a vaporitzar
i ens tornarem a trobar a dalt d´un nuvol altre cop...
plens d´experencies a compartir
fins que es torni a iniciar
el nostre cicle vital...


La nostra esencia es la mateixa
pero quina es la notra llar?
la terra.....
el nuvol......
o tant se val.....



lali

7 comentarios:

Swami dijo...

Quina imatge més maca, Lali.

Pot deixar de ser allò que és?

Una abraçada.

SoL LuNaR dijo...

impermanencia...

Mari dijo...

Crec que tot és la nostra llar, mestre siguen consciens de la nostra esència.

Una abraçada.

Manel dijo...

Som terra, som aigua
som pols i no som gens
terra
aigua
pols
existim
naturalesa
ànima
quina la nostra destinació final
pols sobre pols
pols ets i en pols et convertiràs.

El vent sobre el núvol blau
sedimenta
els camps oberts
la nostre llar
sadollats de pols i aigua

Jurema dijo...

Así será!!

Bellísimo escrito!

Muchos besos.

horabaixa dijo...

Hola Lali,

Molt maco. Però creus que realment importa quina és la nostra llar?

M'agrada la idea d'estar als núvols. Sempre he pensat que eren com el cotó, flonjos.

I evaporar-me.... buafffffffff

Una abraçada

SHOBOGENZO dijo...

Tant se val Lali, serà el que nosaltres voldrem que sigui...

Una forta abraçada, poetessa!